En aquest article em refereixo als bons emesos pels bancs islandesos Landsbanki i Kaupthing BANK, que avan ser comercialitzats a l’Estat espanyol per entitats com ara BANKPIME, KUTXA o, fins i tot, bancs estrangers amb sucursals a Espanya com és el cas de BNP PARIBAS.
Durant els anys 2005 i 2006, els esmentats bancs islandesos van emetre bons propis, amb unes característiques molt similars a les participacions preferents. No obstant això, aquests bancs van fer fallida l’octubre de 2008 donant lloc a la major crisi financera d’aquest país i, tot i la posterior nacionalització dels mateixos, el valor de cotització d’aquests bons en els mercats alemanys de renda fixa està pròxim als 0 €, sent que, a més a més, es va deixar de pagar la seva retribució o interessos a partir de la seva fallida.
Així, doncs, es pot dir que les persones que ostenten aquest tipus de valors han perdut tot el seu capital i la retribució, així com l’absoluta esperança de recuperar els seus diners, ja que les entitats espanyoles que els van comercialitzar s’han desentès totalment d’aquest problema .
Ara bé, que s’hagin desentès no vol dir que no tinguin responsabilitat en la seva comercialització i que aquesta responsabilitat no s’estigui reclamant ja judicialment en molts casos, que a més s’estan resolent favorablement als interessos dels perjudicats que estan recuperant tots els seus diners.
En efecte, en el meu últim article escrit en aquest blog sobre La jurisprudència en les preferents, poden trobar tots aquells arguments igualment utilitzats en aquests casos.
Un bon exemple el trobem en la Sentència dictada el passat 4 d’abril pel Jutjat de Primera Instància núm. 13 de Barcelona. En aquesta resolució, confeccionada a partir d’una profunda investigació i anàlisi pericial sobre les característiques d’aquests productes, es pot llegir el següent:
mala práctica bancaria 